LOW COST versus VANIDAD

Vaya por delante que cada uno tiene la capacidad económica que tiene, y que hace con su dinero lo qué quiere. 

Nada que oponer al respecto.

Sin embargo, hay un sector poblacional, que en verano alcanza su mayor floración, y al que le tengo bastante inquina. Son los conocidos popularmente como los "quiero y no puedo". 

Gente que para viajar a lugares que de otra manera no podría permitirse, compra los billetes de avión más baratos que encuentra. Viajando sin seguro, a horas intempestivas, con escalas, sin facturar maleta. En definitiva, sin nada que conlleve un sobrecosto por pequeño que sea. 

Una vez en el lugar, y antes de que les pille la tormenta, hacen fotos para subir a Instagram y presumir de dónde han estado. Porqué, no nos engañemos, Instagram es un vivero de vanidad. 

Pero, cuando les pilla la tormenta y les cancelan el vuelo de regreso a su lugar de origen se lamentan a nivel experto. Algunos hasta llaman a conocidos programas de radio para exponer públicamente su plática.

Ocultando, obviamente, que tienen que dormir en el suelo del aeropuerto porqué han agotado el límite de la tarjeta de crédito y no pueden ni pagarse una noche de hotel extra. O que llevan una semana alimentándose de bocadillos, cuando exigen ahora a la aerolínea que les paguen un menú completo. 

Aunque hay otros muchos ejemplos de ello, no quiero extenderme más. 

Acabo con una frase de Mafalda: "A mí me da igual que la gente no piense igual que yo.... a estas alturas con que piense me conformo" Sobre todo, antes de iniciar un viaje.

Adenda: Yo viajo en Low Cost y publico en Instagram. No querría que este escrito me supusiera mi primer "Hater". Confío en que será leído como una crítica ligera a la incoherencia de algunos actos humanos. Y cómo una sugerencia a contratar seguros de viaje.

 

VOCACIÓN

Año 1996 o 1997, no recuerdo bien. Apenas cuatro años de ejercicio profesional en el ámbito del Derecho penal. Experiencia suficiente para poder responder en comidas familiares a la pregunta: ¿Cómo puedes defender a alguien sabiendo que es culpable?, y para autoconvencerme de que solo hay una cosa que no podría defender: Maltrato a personas vulnerables.

Acude al despacho “ARMENGOL, GÓMEZ DE OLARTE & REYNER, ABOGADOS ASOCIADOS”, una pareja preguntando por mí, preocupados porque les han retirado la tutela de su bebé de pocos meses. Solo habla él, la esposa permanece en todo momento cabizbaja, en shock por lo sucedido y temerosamente paralizada. Faltan casi diez años para que se publique la Ley de violencia de género y empiece a tratarse adecuadamente esta lacra social.

El padre da su versión de lo sucedido que, obviamente, omito por secreto profesional y por respeto.

Al finalizar la visita, les comento que, antes de coger el caso, quiero realizar un estudio previo. Cuando lo hago, les solicito una cuantiosa provisión de fondos, con la esperanza de que no la abonen. Pasan algunas semanas y vuelven a acudir al despacho con la provisión. Como en esos momentos aún no puedo permitirme rechazar ningún caso, acepto llevarlo. Sin alcanzar a imaginar todo cuanto vendría después, sabores a hiel y miel.

Mi primer logro fue sin duda conseguir que la madre acudiera sola al despacho. Para ello debía coger un tren desde la localidad donde vivía y venir a Barcelona. Algo que nunca había hecho, por el mero hecho de pensar que no era capaz de hacerlo.

La conversación que mantuve a solas con la madre aportó explicación y luz a hechos terribles que, nuevamente debo omitir. A partir de ese momento, me dedico en cuerpo y alma a intentar ayudarla a recuperar a su hijo.

Inicio el trabajo recopilando todo tipo de datos objetivos, fácticos y jurídicos. Realizo una investigación por mi cuenta, entrevistando a médicos, familiares y policías municipales.

Resultaría difícil y farragoso resumir en un escrito tantos años de procedimiento (penal y civil), y tampoco es mi intención. Pero, quiero dejar constancia de algunos hechos importantes, por si algún día el olvido acude a mi mente. Por nada del mundo quiero olvidar esta historia. El caso que me hizo crecer como profesional y como persona. El caso que tantas horas de sueño me quitó, y que tanto me hizo llorar (de rabia e impotencia, pero sobre todo de emoción).

1º Una neuróloga y un neurocirujano me confirman que el padre padece un tumor cerebral que le ocasiona ataques incontrolables de ira, desencadenable por el mero llanto de un bebé.

2º La DGAIA (Dirección General Atención a la Infancia y Adolescencia) que tenía asumida la tutela del menor, me dice en persona que hasta que no se resuelva el tema penal el niño se queda tutelado. Negándose a establecer visitas supervisadas del bebé con su madre. Salgo de las Oficinas de la DGAIA con un ataque de ansiedad por cómo me trataron.

3º El padre no llega al juicio porqué fallece previamente, a consecuencia de su dolencia.

4º La madre resulta absuelta al apreciarse la eximente de miedo insuperable. Considerando la Sentencia que nada podía hacer ella para remediar lo sucedido, y que las consecuencias de sus intentos de huida del domicilio con el bebe en brazos podían ser graves.

5º La DGAIA reconoce que la madre era inocente pero que ya no puede devolverle a su hijo porque ha pasado mucho tiempo sin tener contactos con él (Contactos que ellos nunca quisieron establecer), y han iniciado un proceso de adopción. Nuevamente, salgo de aquellas desalmadas Oficinas con la sangre helada.

6º La madre rehace felizmente su vida con una nueva pareja (me invita a su boda) y tiene un segundo hijo. Albergando la esperanza de poder contactar con su hijo mayor, cuando alcance la mayoría de edad.

7º Al cabo de los años, la madre me localiza y vuelve a solicitarme ayuda para contactar con su hijo, ya mayor de edad. Y, como la vida es bonita y a las personas buenas les suceden cosas buenas (o, así debería ser), el encuentro finalmente se produce.

Todo lo que sucede a partir de ese momento es agradecimiento y pura emoción al recordar y explicar esta historia.

LA GRINCH DE SANT JORDI

 

A mig matí no he pogut vèncer la temptació de sortir a passejar. Ho he fet empentada pel costum i els convencionalismes socials. Però, la meva capacitat de patiment és molt minsa i, a la poca estona, decideixo que en tinc prou i que vull tornar ràpidament al despatx. Passejar pel centre de Barcelona per la Diada de Sant Jordi em resulta tortuós. Pateixo de claustrofòbia i no suporto les aglomeracions.

No soc experta en logística, urbanisme, ni tampoc en muntatge d’estands. Però, si que tinc experiència en passejar i comprar (Per cert, llibres i flors en qualsevol moment de l’any). I, ràpidament penso que la col·locació de les parades de llibres no és la correcta. Han deixat molt poc espai perquè la gent pugui passejar. Jo sempre necessito la meva bombolleta d’aire. La gent que m’envolta no sembla tenir el mateix problema.

La gent camina badant. Estirant el coll per copsar la presència d’algun escriptor o famoset signant llibres. No dic amb això que no hagi escriptors famosos, ja m’enteneu.

La majoria dels que passegen son parelles agafades de la maneta, per no perdre’s, que dificulten el pas. Intento avançar pel Passeig de Gràcia, curosa de no trencar cap lligam.

Penso en els meus pares. Sort que no han pujat a Barcelona. O baixat, com diuen els de províncies. Jo quan vaig cap al nord sempre pujo. Però bé, això seria material per una altra publicació.

Fa dies que els meteoròlegs no pronostiquen pluja. Potser pressionats pel gremi de llibreters. De sobte m’acut a la ment un desig malèvol. Que fallin les prediccions i que sobrevingui un esclafit que faci dissoldre les cues d’adolescents esperant que un “Eufòric” els signi el llibre d’Eufòria.

Sort que l'obsequi de la rosa sempre em treu una timida rialleta. Tot i que, tinc un marit que pensa que la rosa de Sant Jordi hauria de ser de plàstic com l’arbre de Nadal.

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom! 

GRÀCIES MAMA

 .- Per portar-nos de petites a veure la Sagrada Família, Catalunya en miniatura, a Parcs d'atracció, i a tants llocs més.

.- Per portar-nos a veure un dels concerts de Madonna.

.- Per portar-nos, quan erem adolescents, de compres al Boulevard Rosa i a altres botigues que Andorra no hi havia.

.- Per portar-nos un cap de setmana a Madrid a menjar cocido madrileño.

.- Per portar-nos a Nova York.

.- Per  pintar-nos tots els quadres que et demanem. 

.- Per les festes d'aniversari que ens muntaves quan erem petites.

.- Per tantes croquetes, truites, arrosos i fricandós fets amb amor.

.- Per haver-me pagat (juntament amb el papa) uns estudis universitaris que m’han fet independent.

.- Per haver-me pagat (juntament amb el papa) viatges, estades i cursets per aprendre idiomes. 

.- Per ...............

DECÀLEG D'ESTIU

1.- No treballar. Alienar-se dels problemes i relaxar la ment.
2.- No ingressar. Gastar en escreix i reduir els estalvis de manera irresponsable, però premeditada.
3.- Dedicar temps de qualitat a la parella, fent més sopars romàntics de lo habitual. 
4.- Dedicar temps de qualitat a la família, baixant a Vilafortuny i jugant a Rummikub.
5.- Dedicar temps de qualitat als amics, organitzant alguna festeta. 
6.- Gaudir de la olor a crema solar i "After sun".
7.- Menjar gelats (Maxibon).
8.- Beure cocktails (Daiquiri).
9.- Festejar una nova volta al sol, complint anys.

10.- Llegir i escriure banalitats com aquesta. 

EVITEM FUTURES FRUSTACIONS

Avui començo pel final.

Acabo de llegir (i anotar en la entrada FRASES INTERESANTES) la següent frase: "Si no está en tus manos, que tampoco esté en tu cabeza". I és el millor epíleg que podria tenir aquesta reflexió. 

Com diria en Carles Porta: Comencem!

Tinc com a rutina consolidada escoltar música els caps de setmana al matí. Mentre es recull l'esmorzar, ens preparem per sortir a fer alguna activitat o a comprar, o mentre es prepara el dinar. El passat dissabte vaig entrar a YouTube i vaig cercar grans èxits de Fangoria. Sovint, entre cançó i cançó, entrava publicitat que ignorava estoicament. Però, de sobte em va cridar l'atenció l'anunci de Estrella Damm d'aquest any, en format curtmetratge, que per televisió no s'havia vist. Vaig declinar pitjat "Saltar anuncio" i me'l vaig empassar sencer. Encara no havia arribat a la meitat de la emissió i ja estava esverada. Al minut 3:33 surt un noi i sentencia: "És que soy feliz, con poquita cosa soy feliz". 

Perdona?! Poquita cosa?! 

La poquita cosa és una festassa en un catamarà de luxe, preparant una paella amb una capça de llagostins frescos mida "King size", ballant i bevent amb looks divins. Tot plegat molt "Instagramejable", però poc real. Teniu idea del cost del quilo de llagostins, o del lloguer d'una embarcació?.

Al final de l'anunci entens que era el Catamarà de la Bad Gyal i que la seva entremaliada tripulació s'havia donat un homenatge. Però, quants nois i noies adolescents desitgen tenir coses que mai podran tenir. Nois i noies que volen tenir tipus de vides inassequibles per la gran majoria. Nois i noies que pengen a les seves xarxes socials bocinets de les seves vides presumint del què no tenen ni tindran, només per fer creure als demés que si ho tenen.

Compte! Que la vida de color de rosa només està reservada per una minoria- I voler no es poder. No tothom pot. I no entendre-ho pot generar molta frustració i malestar. Conformem-nos amb el què tenim i donem-li el valor que es mereix. Que segur que en té.     

Meritxell Armengol Sanz.

ANÈCDOTES DE LA PROFESSIÓ

LA CONVERSIÓ 

    Acabo de tancar el despatx. Trucan a la porta. Dubto si obrir, però finalment ho faig. És la veïna de 95 anys que ve a demanar-me si li puc mirar un moment els papers del banc. Li dic que passi, que és clar que li miro. Em diu que l'únic que vol és que li passi el saldo en euros a pessetes, per poder saber realment quants diners té. Li faig encantada. Em porta només el temps de tornar a engegar l'ordinador i de buscar un programa de conversió. Perquè la xifra no era pas petita. La senyora, molt educada, em demana què em deu. Per descomptat, li dic que res. Bé, sí, que si li sobren llimones del seu llimoner que em doni alguna, que el meu llimoner no és massa fèrtil. Ah! que no m'oblidi!. Si va venir a demanar-m'ho va ser perquè a La Caixa no li volien fer i el seu fill no li feia cas. Quina poca empatia tenen alguns! 💶💶💶

EL CONILL

    Rebo a una noia que volia separar-se. Inicio els tràmits. Un dia em diu que marxa del domicili amb el seu fill de mesos perquè té por de la seva parella i no aguanta més la convivència. Comprensible, si tens un habitatge alternatiu. Comencem a parlar de com dur a terme el règim de visites. Atès que el nen era encara un lactant es va proposar que el pare veiés al fill alguna estona al domicili matern. En un principi no hi va haver oposició. Però, de sobte, em planteja que vol ser ella qui porti el nen al domicili patern, perquè d'aquesta manera, mentre el pare està una estona amb el seu fill, ella pot estar una estona amb el conill, que era la mascota familiar. De sobte s'han esvaït les pors i la parella ja no semblava tant maltractador. Què n'arriben a ser d'importants les mascotes! 🐰🐰🐰

EL GASPATXO

    Nova designa del Torn d'Ofici. La incapacitació d'una senyora que feia la vida imposible als veïns de l'edifici on vivia. Entre moltes altres dedicacions que tenia estava la de cridar per l'escala "¡¡¡Os voy a gazpachar a todos!!!". Els veïns manifestaven tenir por, però a mi em feia molta gràcia, la veritat. La inversemblança de l'amenaça foragitava tot temor. Us imagineu la mida que hauria de tenir la batedora? 🍅🍅🍅

LA CREIENT

    Senyora una mica més jove que jo. Des de la primera visita queda meravellada de mi (per mal que estigui parlar bé d'un mateix). Es sent compresa i ben atesa. Descarto que tingui qualsevol altre desig o atracció de tipus sexual. No presto atenció a les seves paraules de continu agraïment i em centro en la feina. Tot va bé fins que un dia m’incomoda un comentari dels seus. Em diu que l'acord s'ha signat perquè ha estat tota la nit pregant i Deu li ha fet cas. Em fereix un xic l'orgull professional però ni tan sols contesto. El dia de la ratificació del Conveni surt del Jutjat plorant. No son llàgrimes de tristesa per una ruptura sentimental, sinó d'emoció per haver perdut de vista un tanoca per sempre. L'acompanyo a la sortida i abans d'acomiadar-la em pregunta si hi ha una església a prop. Li dic que sí, tot just davant. I ara bé lo bo. Em diu que soc perfecte i que se'n va a pregar a Déu nostre Senyor per què la faci tan perfecta com jo. Definitivament m'adono que no hi toca gaire pobreta, i marxo corrents amb l'excusa de que se m'escapa el bus perquè no vull que em vegi el riure que m'està sobrevenint. 🙏🙏🙏

EL DIAZEPAM

    L'experiència professional comporta, entre d'altres coses, que puguis fer judicis sense gaire preparació prèvia. Saps perfectament el què has de dir. El de "la Vane" era un d'ells. No hi havia part contraria, i teniem la nostra pretensió sobradament acreditada. Tot i així, arribo al Jutjat i em trobo a la clienta feta un manat de nervis. La tranquilitzo, explicant-li que és un mer tràmit, que no hi ha contrari, que estem soles, que ni tan sols haurà de parlar, que la Jutgessa és molt agradable, que en 10 minuts estarem fora. Em sembla que la he tranquilitzat. Surt l'agent judicial a demandar els carnets. Grata sorpresa que entrem a Sala puntuals. Em poso la toga, fent mitja volteta per enfilar bé les mànigues. I, de sobte, quan ella creia que no la veia, enxampo a "la Vane" posant-se alguna cosa a la boca clandestinament. Li pregunto què s'ha pres, i la resposta és que dos Diazepam pels nervis. No contesto. Només penso que tant de bo sigui de 5 miligrams i que a la Jutgessa no se li acudeixi poreguntar-li res  💊💊💊

HASTA LAS PELOTAS

 

.- De los repartidores de MRW, que dicen que no estoy en casa cuando sí estoy en casa. 

.- De la MASA MADRE, y de que digan que está hecho con ella para parecer más bueno.

.- Del culebrot de la ruptura SHAKIRA & PIQUÉ i dels comentaris que en fan alguns.

.- Del culebrot del casament de TAMARA FALCÓ & IÑIGO ONIEVA, que fa cara d'estar tan fart com jo. 

.- Dels VIATGERS AMB MOTXILLES que impedeixen el pas i donen cops.

"SOIS UNAS PUTAS NINFÓMANAS"

 

Del mismo modo que “Los experimentos hay que hacerlos con gaseosa”, las bromas y los chistes no se pueden hacer sobre según qué temas.

¿Os acordáis de aquel chiste sobre el enfermo de sida que sólo se alimentaba de tranchetes, porque era la único que pasaba por debajo de la puerta? ¿A alguien, hoy en día, se le ocurriría explicar este chiste en una cena de amigos? A nadie. Porque la sociedad, con mayor o menor acierto, avanza, evoluciona, con tendencia a mejorar.

Tenemos un problema social muy grande si a una, a uno o a une, no le resulta ofensivo escuchar cánticos como el que se produjo, con alarmante tradición, en el Colegio mayor Elías Ahúja de Madrid.

Chicas del Colegio mayor Santa Mónica: ¿En qué contexto puede resultar esto: "Putas, salid de vuestras madrigueras como conejas, sois unas putas ninfómanas, os prometo que vais a follar todas en la capea!" una broma? ¿De verdad, esto os hace gracia?

No hay delito de acoso sexual si no se provoca en la víctima una situación objetiva y gravemente intimidatoria, hostil o humillante. En este caso, a mi humilde criterio profesional, no hay delito alguno. A juzgar por cómo ha sido recibido el cántico por sus destinatarias. Quienes han manifestado públicamente que no pasa nada, que es gracioso, que es una broma, que era esperado, que los cantantes son sus amigos.

Lamentablemente, esta aberración de comportamiento humano (al menos, para mí lo es) no tendrá consecuencia alguna. La semana que viene el cabecilla expulsado habrá sido readmitido, y ningún medio de comunicación hablará ya más de este tema. TODO quedará en una cumplida y troglodita tradición que se repetirá el próximo curso, para escándalo de algunos y regocijo de otros.

No puedo acabar este artículo sin hacer una reflexión sobre las paradojas de la vida:

Casi el mismo día que entra en vigor la reforma del Código Penal sobre delitos contra la libertad sexual, después de una ardua lucha feminista para su logro, aparecen unas chicas, como portavoces del Colegio mayor Santa Mónica, diciendo que les parece gracioso que les llamen putas, ninfómanas y que se las van a follar.

Sin duda, hay algunos/as que aún tienen un largo camino evolutivo por delante.

Fdo.: Meritxell Armengol Sanz

CRÒNICA D'UN CUMPLEANYS

 

Em desperto sola al llit dels meus pares, a la casa d’estiueig. Ells i els meus tiets han anat a dormir al pis de Cambrils, per estar més amples i més tranquils. He dormit poc i malament, per culpa d’un mosquit inquisidor que em perseguia des de la nit anterior. També per culpa de la calor, que intentava sufocar sense èxit. Doncs, cada cop que intentava posar en marxa el sofisticat ventilador del sostre, s’encenia la cegadora llum de l’habitació.

El primer en felicitar-me és el meu nebot. A qui he deixat dormir sol a la meva habitació, per tal de no despertar-lo amb les meves mogudes nocturnes. La meva germana i el meu cunyat són els següents en fer-ho i en preocupar-se de que tingui un bon esmorzar. Se’n van al supermercat a comprar pa i suc de taronja, que mai manca en la meva rutina matinera, i es presenten amb Donuts per fer-me pecar.

Aviat arriben els del pis de Cambrils. Els hi obro la porta i em trobo a la meva mare amb el mòbil a la ma per fer-nos escoltar, a mi i a tota la Urbanització, “Las mañanitas del Rey David” (Desconec el motiu), a la meva tieta amb una preciosa planta, i al meu pare i al meu tiet amb cara de “Esto es lo que hay”. És la primera sorpresa del dia. Mentre espero les altres que vindran, l’acció a la casa és desferma de manera frenètica. Ràpidament, la meva mare i la meva tieta es col·loquen el davantal, i cap a la cuina a preparar el gran àpat.

Comença el festival culinari. Sofregits, flamejats, corredisses des de la cuina al garatge, on es fa la gran paella. Jo sec tranquil·lament al patí a observar a la cuinera i a l’ajudant que, com sempre, ho donen tot per complaure als seus.

Entre resposta i resposta a les desenes de missatges de felicitació que rebo, entro un moment a l’habitació i em trobo un altre regalet de la meva germana. A ella li agrada molt fer petites i inesperades sorpreses. És una polsereta molt “Cuqui”. Perquè, si, la meva germana i jo som molt cuquis.

A la poca estona, arriben el marit i la sogre, a qui aquestes sortides inesperades i trencadores de la seva rutinària vida fan feliç.

El regal del meu marit em sorprèn, com cada any. Aquest cop es tracta d’un rellotge “intel·ligent” que m’ha de motivar per posar-me en forma. Bé, per posar-me no, per seguir en forma, que no estem tan malament.

No han passat ni 24 hores i el rellotge ja m’ha traït. Em diu que només he pujat 1 pis quan ja he pujat 20 vegades (com a poc) al pis de dalt. Deu ser un rellotge per gent que viu en “Lofts”. Encara no em coneix prou, doncs ja m’ha enviat dos missatges descarats: “Es hora de empezar a moverse” em diu. No ha detectat que jo no sóc una esportista d’elit, sinó una advocada mandrosa, que no funciona sota pressió. De ben segur, aquest tema mereixerà una nova crònica.

S’acosta l’hora de dinar. El meu pare para taula amb més precisió que un majordom anglès de principis del Segle XX. He perdut el compte dels cops que ha fet recompte dels que som. Atès que la meva mare va afegint convidats. La casa dels meus pares està bé, però tampoc és “La mansión de los Plaff”.

Arriba una amiga de la meva mare amb la bossa de la platja i....”abracadabra pata de cabra” sorpresa!!! Treu de la bossa una botella Magnum d’un Xampany dels millors. Comença el festival de maridatge (des del Vermut fins al Baileys), del que participo amb prudent mesura.

La paella ha sortit bona, com era d’esperar, tenint en compte les mans destres de la cuinera i el bons aliments. Alguns comensals contemplem un xic tristos la paellera buida, indicadora que, aquest cop, no hi hauran carmanyoles.

Estem tots tips d’arròs i de les altres viandes que el precedien, però tots hem reservat un raconet pel dolç. Com sempre, l’excés ens pot i sobren pastissos.

La fútil tristesa per la manca de carmanyola s’esvaeix amb el recital que ens fa l’amiga de la meva mare i el Karaoke que ens prepara el meu nebot. I tot d’una, improvisadament, acabem cantant des de Havaneres de Cadis fins Reggaeton, passant per Abba i per Alaska.

La festa, com deia Paloma San Basilio, ha acabat. Marxo cansada, però cofoia de la meva família i amics.

Acabo aquest escrit escoltant i cantant “Guantamera”, que sempre em fa pujar els bioritmes. A veure si ho detecta el rellotge.😉