Cal posar-hi seny.

Feia dies que volia escriure sobre com el procés d'independència està afectant a la nostres vides. A la meva, en particular. I avui, dos dies després dels primers empresonaments i amb un xic de temps lliure és un bon moment per fer-ho.

Vagi per endavant que sóc filla de pare català de profundes arrels catalanes, i de mare vallisoletana de profundes arrels castellanes. A títol d’exemple, la meva àvia materna volia que l’enterressin embolcallada en una bandera espanyola. No ho vàrem fer, és clar. Ella, pobreta, no es va assabentar.

Per raons que no venen al cas, he crescut en llocs tan dispars com les Illes Canàries i el Principat d’Andorra. D’on em sento realment. Cada dia més, vistos els darrers esdeveniments que s’estan esdevenint a Catalunya.

Sota aquestes premisses sempre he conviscut amb harmonia i placidesa. Respectant les idees polítiques i els sentiments de cada membre de la família (íntima, extensa i política). Bé, excepte pel que fa a la bandera espanyola de la meva “iaia”, per raons més aviat logístiques que no pas irrespectuoses.

Sempre hem estat encantats de rebre als estius la família castellana, que cada any ens aprovisiona de formatge manxec i pastissets. I espero poder continuar repetint-ho. Però, no ens enganyem. Hi ha lligams que es malmeten fins córrer el risc de diluir-se fins desaparèixer.

Les xarxes socials estan evidenciant una manca d’empatia i comprensió de dimensions incalculables. Tots volem dir la nostra i aportar el nostre parer. Però, quan t’adones que et tracten de manipulable o mancat de seny (en castellà “cordura” o “sensatez”), quan t’adones que hi ha gent que prefereix mantenir-se neutral davant situacions d’injustícia, triant el costat de l’opressor al fer-ho, quan copses una agressivitat (verbal i escrita) gratuïta i mancada de raonament lògic, quan amics i familiars de Galícia, de Castella, de Canàries, et truquen per preguntar-te ¿Cómo estáis por aquí?, convençuts de que estem vivint oprimits, et desestabilitzes. Al menys jo.

Jo sempre he estat independentista i republicana, i, suposo que per deformació professional, sempre m’he posicionat al costat dels afeblits. Des de que va iniciar-se l’anomenat “procés independentista” i el Govern de l’Estat va desplegar la seva força suprema, emparat per una interpretació “sui generis” de la Constitució Espanyola i del Codi Penal, he vist com molts del que m’envolten s’han radicalitzat. Els que no eren independentistes ara ho són, fins i tot de manera aferrissada.

Estic casada amb un Bomber de la Generalitat que, fins fa uns mesos, no s’havia declarat mai independentista. Ans tot el contrari. I ara és capaç de passar-se tot el dia a les portes d’un col·legi, a l’espera de que arribin “els verds” per si cal protegir als nostres veïns i amics d’aquells.

Fa dies que estic en un estat de perpètua indignació, que dormo malament, que em sento inquieta, expectant, enfadada, incompresa, pendent de les noticies i de les mobilitzacions ciutadanes. Intentant que aquest estat d’ànim no afecti ni a la meva vida familiar, ni professional.

Com a jurista que sóc, alguns em pregunten com acabarà tot això, i sóc incapaç de donar una resposta.

Fins ahir mateix creia que unes eleccions i un triomf aclaparador dels partits independentistes podria ser una possible solució. Ara, l’ombra de la il legalització dels partits independentistes planeja sobre nosaltres.

Venen temps tenebrosos i ens caldrà coratge.