Reflexió sobre el moviment "ME TOO"

Com no corro el risc de perdre seguidors perquè no els tinc, ni soc persona socialment capaç d’influir en ment aliena, vaig a ser políticament incorrecte i vaig a expressar, per escrit i en la xarxa, allò que manifestaria en el saló de casa meva durant un sopar d’amics.

Vagi per endavant que l’Assetjament sexual és un delicte, tipificat en l’Article 184 del Codi Penal espanyol, quin tenor literal diu així: 

Artículo 184

1. El que solicitare favores de naturaleza sexual, para sí o para un tercero, en el ámbito de una relación laboral, docente o de prestación de servicios, continuada o habitual, y con tal comportamiento provocare a la víctima una situación objetiva y gravemente intimidatoria, hostil o humillante, será castigado, como autor de acoso sexual, con la pena de prisión de tres a cinco meses o multa de seis a 10 meses.

2. Si el culpable de acoso sexual hubiera cometido el hecho prevaliéndose de una situación de superioridad laboral, docente o jerárquica, o con el anuncio expreso o tácito de causar a la víctima un mal relacionado con las legítimas expectativas que aquélla pueda tener en el ámbito de la indicada relación, la pena será de prisión de cinco a siete meses o multa de 10 a 14 meses.

3. Cuando la víctima sea especialmente vulnerable, por razón de su edad, enfermedad o situación, la pena será de prisión de cinco a siete meses o multa de 10 a 14 meses en los supuestos previstos en el apartado 1, y de prisión de seis meses a un año en los supuestos previstos en el apartado 2 de este artículo.

Sobre assetjament sexual a les dones, per vivències personals i professionals, tinc coneixements nivell expert. I, en base a ells puc afirmar que quan una dona es topa en el transcurs de la seva vida amb un home que, valent-se de la seva condició de superioritat, pretén supeditar legítimes expectatives laborals o professionals d’aquesta a canvi de favors sexuals, s’ha de dir NO.

Qüestió ben diferent és que, a ulteriori, per circumstancies varies, aquest assetjament no es denunciï. Tinguis en compte que el tipus penal requereix que la sol·licitud intimidi o humiliï a la víctima. És a dir, un sentiment o estat d’ànim molt difícil de provar. Això justificaria el fet de que la majoria dels assetjaments sexuals no es denunciïn. La majoria perquè són frenats al primer intent. Fre que comporta un silenciament que en ocasions perdura durant anys. Però, què porta a trencar aquest silenci?. Darrerament estem presenciant com actrius conegudes denuncien haver sofert assetjament sexual en els seus inicis professionals. Les més valentes posen nom i cognoms al seu assetjador. Algunes es limiten a dir “me too” sense atrevir-se a identificar al seu assetjador. I, la meva reflexió és: No haurien d’haver-lo fet públic en el moment en que va succeir?. És fàcil derrivar al poderós quan tú ja has fet el cim, però no ho és tant quan tot just estàs començant a pujar esglaons. 

Vull deixar clar que aquesta afirmació la faig sabent que, en ocasions, les conseqüències psicològiques, que alguns tipus d'abusos poden tenir en algunes dones, impedeixen denunciar en el moment dels fets. 

Meritxell Armengol Sanz

ICAB: 19.473