"Només tinc un pare"

Avui toca escriure sobre el pare. Fa dies que ho volia fer. De fet, a rel d'escoltar una entrevista a la periodista Gemma Nierga, parlant del llibre que ha fet amb en Jordi Cuixart, vaig pensar escriure alguna reflexió sobre el meu pare. Però la vida empeny i no ho vaig fer en aquell moment. Avui, que és “Sant Josep” i el “Dia del pare”, s’escau fer-ho.

En Jordi Cuixart explica que ara que és a presó parla més que mai amb el seu pare. Que, abans, quan trucava a casa dels pares i contestava el telèfon el pare, aquest ràpidament deia: “Et passo a la mama”. Ara, per raons obvies, quan truquen posen els mans lliures i parla amb tots dos.

Aquest comentari, em va fer pensar en el meu pare. Veureu, jo vaig estar a punt de perdre al meu pare fa uns vuit anys. Fins aleshores, el meu pare era un senyor seriós, extremadament amable i educat. Demostrava amb les seves accions el seu immens amor cap a les seves filles, però ni ell ni nosaltres érem afectuosos. No sentíem la necessitat de dir-nos lo molt que ens estimàvem, perquè ja érem plenament conscients. No hi ha havia cap dubte de que ens estimàvem, però mai hem estat proclius a donar mostres d’afecte, ni en públic, ni en privat.

Però, quan la vida et dona un sostrac i t’adones de que pot esvair-se en un moment, sense, a voltes, donar-te l’oportunitat d’un comiat o d’un agraïment, de sobte, tens la necessitat constant de parlar, de sentir, de saber, d’abraçar.

No oblidaré mai el dia que, estant encara en coma, li vaig agafar la mà i me la va estrènyer, com dient: "Estic aquí, encara em tens". Aquell va ser el començament d’un reguitzell de mostres d’afecte, que espero i desitjo durin molts anys. Ara ens abracem molt fort, ens diem que ens estimem, ens emocionem sense vergonya ni retenció. I això és fantàstic.

Feliç dia del pare! T’estimo papa!