CRÒNICA D'UN CUMPLEANYS

 

Em desperto sola al llit dels meus pares, a la casa d’estiueig. Ells i els meus tiets han anat a dormir al pis de Cambrils, per estar més amples i més tranquils. He dormit poc i malament, per culpa d’un mosquit inquisidor que em perseguia des de la nit anterior. També per culpa de la calor, que intentava sufocar sense èxit. Doncs, cada cop que intentava posar en marxa el sofisticat ventilador del sostre, s’encenia la cegadora llum de l’habitació.

El primer en felicitar-me és el meu nebot. A qui he deixat dormir sol a la meva habitació, per tal de no despertar-lo amb les meves mogudes nocturnes. La meva germana i el meu cunyat són els següents en fer-ho i en preocupar-se de que tingui un bon esmorzar. Se’n van al supermercat a comprar pa i suc de taronja, que mai manca en la meva rutina matinera, i es presenten amb Donuts per fer-me pecar.

Aviat arriben els del pis de Cambrils. Els hi obro la porta i em trobo a la meva mare amb el mòbil a la ma per fer-nos escoltar, a mi i a tota la Urbanització, “Las mañanitas del Rey David” (Desconec el motiu), a la meva tieta amb una preciosa planta, i al meu pare i al meu tiet amb cara de “Esto es lo que hay”. És la primera sorpresa del dia. Mentre espero les altres que vindran, l’acció a la casa és desferma de manera frenètica. Ràpidament, la meva mare i la meva tieta es col·loquen el davantal, i cap a la cuina a preparar el gran àpat.

Comença el festival culinari. Sofregits, flamejats, corredisses des de la cuina al garatge, on es fa la gran paella. Jo sec tranquil·lament al patí a observar a la cuinera i a l’ajudant que, com sempre, ho donen tot per complaure als seus.

Entre resposta i resposta a les desenes de missatges de felicitació que rebo, entro un moment a l’habitació i em trobo un altre regalet de la meva germana. A ella li agrada molt fer petites i inesperades sorpreses. És una polsereta molt “Cuqui”. Perquè, si, la meva germana i jo som molt cuquis.

A la poca estona, arriben el marit i la sogre, a qui aquestes sortides inesperades i trencadores de la seva rutinària vida fan feliç.

El regal del meu marit em sorprèn, com cada any. Aquest cop es tracta d’un rellotge “intel·ligent” que m’ha de motivar per posar-me en forma. Bé, per posar-me no, per seguir en forma, que no estem tan malament.

No han passat ni 24 hores i el rellotge ja m’ha traït. Em diu que només he pujat 1 pis quan ja he pujat 20 vegades (com a poc) al pis de dalt. Deu ser un rellotge per gent que viu en “Lofts”. Encara no em coneix prou, doncs ja m’ha enviat dos missatges descarats: “Es hora de empezar a moverse” em diu. No ha detectat que jo no sóc una esportista d’elit, sinó una advocada mandrosa, que no funciona sota pressió. De ben segur, aquest tema mereixerà una nova crònica.

S’acosta l’hora de dinar. El meu pare para taula amb més precisió que un majordom anglès de principis del Segle XX. He perdut el compte dels cops que ha fet recompte dels que som. Atès que la meva mare va afegint convidats. La casa dels meus pares està bé, però tampoc és “La mansión de los Plaff”.

Arriba una amiga de la meva mare amb la bossa de la platja i....”abracadabra pata de cabra” sorpresa!!! Treu de la bossa una botella Magnum d’un Xampany dels millors. Comença el festival de maridatge (des del Vermut fins al Baileys), del que participo amb prudent mesura.

La paella ha sortit bona, com era d’esperar, tenint en compte les mans destres de la cuinera i el bons aliments. Alguns comensals contemplem un xic tristos la paellera buida, indicadora que, aquest cop, no hi hauran carmanyoles.

Estem tots tips d’arròs i de les altres viandes que el precedien, però tots hem reservat un raconet pel dolç. Com sempre, l’excés ens pot i sobren pastissos.

La fútil tristesa per la manca de carmanyola s’esvaeix amb el recital que ens fa l’amiga de la meva mare i el Karaoke que ens prepara el meu nebot. I tot d’una, improvisadament, acabem cantant des de Havaneres de Cadis fins Reggaeton, passant per Abba i per Alaska.

La festa, com deia Paloma San Basilio, ha acabat. Marxo cansada, però cofoia de la meva família i amics.

Acabo aquest escrit escoltant i cantant “Guantamera”, que sempre em fa pujar els bioritmes. A veure si ho detecta el rellotge.😉