A mig matí no he pogut vèncer la temptació de sortir a passejar. Ho he fet empentada pel costum i els convencionalismes socials. Però, la meva capacitat de patiment és molt minsa i, a la poca estona, decideixo que en tinc prou i que vull tornar ràpidament al despatx. Passejar pel centre de Barcelona per la Diada de Sant Jordi em resulta tortuós. Pateixo de claustrofòbia i no suporto les aglomeracions.
No soc experta en
logística, urbanisme, ni tampoc en muntatge d’estands. Però, si que tinc
experiència en passejar i comprar (Per cert, llibres i flors en qualsevol moment de
l’any). I, ràpidament penso que la col·locació de les parades de llibres no és
la correcta. Han deixat molt poc espai perquè la gent pugui passejar. Jo sempre
necessito la meva bombolleta d’aire. La gent que m’envolta no sembla tenir el
mateix problema.
La gent camina
badant. Estirant el coll per copsar la presència d’algun escriptor o famoset signant
llibres. No dic amb això que no hagi escriptors famosos, ja m’enteneu.
La majoria dels
que passegen son parelles agafades de la maneta, per no perdre’s, que
dificulten el pas. Intento avançar pel Passeig de Gràcia, curosa de no trencar
cap lligam.
Penso en els
meus pares. Sort que no han pujat a Barcelona. O baixat, com diuen els de
províncies. Jo quan vaig cap al nord sempre pujo. Però bé, això seria material
per una altra publicació.
Fa dies que els
meteoròlegs no pronostiquen pluja. Potser pressionats pel gremi de llibreters.
De sobte m’acut a la ment un desig malèvol. Que fallin les prediccions i que
sobrevingui un esclafit que faci dissoldre les cues d’adolescents esperant que
un “Eufòric” els signi el llibre d’Eufòria.
Sort que l'obsequi de la rosa sempre em treu una timida rialleta. Tot i que, tinc un marit que
pensa que la rosa de Sant Jordi hauria de ser de plàstic com l’arbre de Nadal.
Feliç Diada de
Sant Jordi a tothom!
No hay comentarios:
Publicar un comentario