8/14/2022

"¿QUÉ HARÍAS TÚ EN UN ATAQUE PREVENTIVO DE LA U.R.S.S.?"





¿QUÉ HARÍAS TÚ...EN UN ATAQUE PREVENTIVO DE LA URSS? ¿Os acordáis de esta canción? La cantaba un grupo llamado "Polanski y el ardor" allá por los 80. ¿Unos visionarios? No. Tenían causa de inspiración. La U.R.S.S. hacía méritos para mantener una gran extensión roja en el mapa político. Han pasado 40 años, y el rearmamento de aquella potencia (hoy Rusia), la geopolítica actual y su actual dirigente, hacen que no haga tanta gracia cantarla como lo hacía en aquel entonces. Ucrania está sufriendo estos días, la crudeza y la barbarie de un ataque ruso, que atemoriza al resto del mundo. Aunque esté feo decir: "yo ya lo dije", confieso que era de las que creía que sí habría guerra. Una guerra demasiado cercana. Una guerra que hiere y mata a personas que conoces o a sus familiares. Una guerra que arruga el alma. Una guerra que te demuestra cuán frágil es la vida humana, y cuán fácil y rápido puede desvanecerse el confort en el que creemos vivir. Desde mi pequeño y seguro despacho, con el optimismo que me caracteriza, intento dar respuesta a la pregunta del título de la canción. Pero no lo logro. Mi mente se inunda de desolación y preocupación por las consecuencias que esta guerra tendrá para el resto del mundo.

Fdo.: Meritxell Armengol Sanz

8/30/2021

SOBREVALORADO

 



A continuación os dejo una serie de objetos, lugares, comidas, y demás bienes materiales e inmateriales, que bajo mi particular punto de vista están totalmente SOBREVALORADOS. En castellano o en catalán (según tenga el día).


La coca de Llavaneras. Un pastelito de hojaldre y crema, de lo más común, que los restaurantes caros catalanes ofrecen fuera de carta de postres, como si de un postre exclusivo se tratara. "També tenim coca de Llavaneras" te dicen para hacerte sentir un cliente especial. 

Tossa de Mar. Una localidad de la costa brava, con un casco antiguo amurallado, con encanto para visitar una única vez. También pueden visitarse hoteles y restaurantes con precios desproporcionados con el servicio que ofrecen, aparcamientos repletos, colas de coches, etc.

El Principito. El cuento poéaqutico de Antoine d'Exupéry que, al igual que el Quijote, poca gente ha leído. Sin embargo, queda muy bien decir que no sólo lo has leído sino que te ha encantado. Yo lo leí hace años y no me gustó. Creo que es un cuento que no gusta ni a niños ni a mayores.

Els Kiwis Gold i la Ceba de Figueres. Temps d'encà els Kiwis Gold eren de color groc. Ara ja no. Tenen un color lletjot, marronós tirant a verd. I pel que fa a la ceba de Figueres, si algú la troba que  m'avisi. Jo tota la ceba de Figueres que trobo és d'origen senegalès. 

Coldplay Aquesta banda de música anglesa no està malament, té cançons maques, i alguna fins i tot s'ha converit en himne. Com tantes d'altres. No els hi resto mèrits, però  no crec que calgui dir que t'agrada Coldplay a tothora i a tota arreu, per fer-te el guay. Ho trobo molt snob.

El sabó de Marsella. Fa gràcia com les coses més banals i senzilles es poden arribar a convertir en productes de prestigi. A mi em sembla que el sabó de Marsella fa la mateixa olor que feia la pastilla de sabó "Lagarto" que la meva àvia tenia al safareig. La feia servir per rentar els draps o les taques. La roba de dia es rentava amb el sabó amb "Ariel", amb "Skip" o amb "Colón". 

La cervesa artesanal. Sempre he pensat que les cerveses artesanals es fan per la gent que no li agrada la cervesa. A mi m'agrada, i cada cop que vaig a espategar a un lloc on tenen cerveses artesanes els hi dono una l'oportunitat. Però, a hores d'ara encara no he trobat una que em resultés agradable al paladar. La darrera, a Còrsega, durant les vacances. Arribàvem a un hotel de muntanya, desprès d'un dia de ruta amb moto duríssim, amb ganes de treure'ns l'equipació i veure'ns una cervesa fresqueta. I l'amfitrió, per fer-nos els honors, va i ens treu dues cervesses d'etiqueta per identificar. Creient que no podia ser altra cosa que cervesa, ens hi vem amorrar i englopir amb ànsia fins descobrir amb fastigueix que es tractava de cervesa artisanal de cirera. No vam tenir cap dubte. La única manera de treure-se-les de sobre era encolamar-les als turístes, com a obsequi de benvinguda. 

Properament: 


"El cant dels ocells" 




CONTINUARÁ.................

 

7/08/2021

AMISTAT


 

L'AMISTAT

Donant una ullada a les entrades del Bloc, m’he adonat que encara no havia escrit res sobre l’amistat. S’escau fer-ho sense més demora, i no trobaré millor moment d’inspiració que el present. Doncs, recentment he tingut la fortuna de poder passar un cap de setmana sencer amb les meves amigues de la infància.

Les meves amigues de la infància i jo formem un grup de 10 i tenim un nom, “Les Xinxetes”. Perquè érem baixetes, i baixetes ens hem quedat.

Al llarg de la vida he anat fent altres amistats. Bastants i de qualitat. Amics de feina, d’universitat, de veïnatge, i de festes. Alguns han passat per la meva vida i altres s’han quedat definitivament. Tots ells amics per afinitat i afectivitat. Però, amb cap d’ells he tingut el sentiment de fraternitat o germanor que m’uneix a les Xinxetes.

Les 10 som tant diferents que, probablement, si ens haguéssim conegut d’adultes no ens haguéssim fet amigues. Però, ho som des de fa més de 40 anys. Ens estimem com germanes. Ens entenem amb tan sols una mirada. Ens consolem amb tan sols una abraçada. I, de tant en tant, necessitem tenir-nos a prop.  

Com deia al principi, hem estat un cap de setmana tancades en una Masia, a l’estil GHVIP, però amb piscina i sense càmeres. No hem trobat a faltar ni la tele, ni el telèfon, ni el rellotge, ni la família (encara que estigui lleig dir-ho). Ha estat un cap de setmana molt sanador. Hem rigut, plorat, ballat, jugat, menjat, begut, pres el sol, banyat, i explicat batalletes varies. Ha sigut tan intens que, desprès de deixar a la Mònica a l’aeroport, i mentre conduïa direcció a casa m’ha envaït un colpidor sentiment de soledat. Ràpidament esvaït amb la satisfacció de saber-me tant afortunada de poder gaudir d’una amistat tant envejable com la que tenim les Xinxetes.

Llegeixo l’escrit per repassar l’ortografia i m’emociono. Així som les Xinxetes. Soc una d’elles 😉

4/22/2021

TOMANDO PARTIDO POR ROCÍO CARRASCO



    Rocío Carrasco, hija de “La más grande”, ha reunido la fuerza suficiente para compartir públicamente su verdad (el maltrato continuado que sufrió durante años por parte de su novio/marido y luego exmarido, y sus consecuencias). Para desdecir todas las mentiras que, gracias al influjo del maltratador, se han ido contando sobre ella en los medios de comunicación durante años.

    A pesar de la aplastante credibilidad de su testimonio, le está costando. No por ella, que se explica divinamente. Sino por quienes se resisten a empatizar con el relato de una víctima de violencia de género. ¡Vamos! Ni en toda una vida estudiando interpretación se aprendería a fingir semejantes sollozos, falta de aire al respirar, y a transmitir semejante angustia con sus ojos lagrimosos. Sin embargo, leo y oigo a algunos cuestionar su veracidad sin ningún escrúpulo. Al parecer, una mujer maltratada que se expresa con educación, serenidad e inteligencia, no tiene credibilidad. Al parecer, una mujer peinada, maquillada, y elegantemente vestida, no tiene visos de haber sido maltratada. Al parecer, una mujer que es capaz de hablar en un plató de televisión ante millones de personas también debería ser capaz de hablar con su hija (acusada de maltrato continuado). Afirmaciones aberrantes donde las haya. No hay más ciego que el que no quiere ver.

    Sin ánimo de convencer a nadie (o sí), y desde mi conocimiento y experiencia profesional, lanzo las siguientes explicaciones: A esta señora le impone un foco lo que a mí la luz de la cocina. La fama ha sido su medio desde que nació y está más que habituada a ella. Que escoja un plató para explicarse puede servirle perfectamente como terapia, y no excluye que en un futuro pueda tratar el tema en privado con su hija. Algo que no podrá hacer hasta que esté recuperada. Porque, antes que madre se es mujer. Y antes de poder actuar como madre, debe recuperarse como mujer. ¡Ojo! Hay mujeres víctimas de maltrato grave continuado que no llegan a recuperarse nunca. Y, quien piense que ser madre está por encima de todo, incluso de los efectos del maltrato, tiene una idea de la maternidad muy arcaica. Por último, cuando ella se recupere, algo que deseo, tengamos en cuenta la dificultad añadida de tener que retomar la relación con su hija. Una hija que tiene interiorizada la versión de su progenitor paterno maltratador como la única posible y veraz.

    Este tema da para mucho. El tratamiento del tema que algunos colaboradores y periodistas están haciendo da para escribir un libro. Revictimizando, cuestionando, haciendo espectáculo, lucrándose. Algunos de ellos sin tan siquiera autoridad moral. Otros que tal vez deberían volver a cursar la carrera de periodismo. En fin, quizás me anime otro día a dar mi opinión sobre ello también.

 

"LA BUENA ES LA PFIZER"


 

Camino por el vestíbulo de la Ciudad de la Justicia, escuchando conversaciones de forma fortuita. Me sorprendo al oír dos de ellas en particular. Dos frases para mayor concreción. Las siguientes: “La Pfizer es la buena” y “¿Cuál le han puesto, la cara o la barata?”. Lo primero que me viene a la cabeza es lo afortunados que son aquellos que ya han sido vacunados, y cuándo me tocará a mí. Con mucha suerte, antes de que acabe el año. A primera hora de la mañana, he escuchado en televisión que los de la franja 50-59 seremos vacunados con las que sea que haya disponibles. Pienso: qué más da. Este año me han vacunado por primera vez de la gripe y no se me ha ocurrido preguntar qué marca era, quién la fabricaba y qué coste tenía. Sin parar de cavilar sobre el tema, llego a casa y, al poco rato, recibo la noticia de que han llamado a mis padres para ser vacunados. Lo celebro sin más, porque es lo que se esperaba. Mi hermana, en cambio, les da instrucciones expresas, les dice que sobre todo pregunten qué vacuna les ponen. Yo no apostillo nada. Me da exactamente igual qué vacuna les ponen, sólo quiero que les vacunen y que tengan los mínimos efectos secundarios. A poder ser, ninguno. En la seguridad de mi hogar y con mi pragmatismo innato continúo cavilando. Me vienen a la cabeza frases tipo “Lo barato sale caro”, “No siempre lo más caro es lo mejor” o “Que los clientes te busquen por bueno y no por barato”. Me ordeno dejar de pensar. Ni yo, ni el 99,9% de los que opinan sabemos absolutamente nada sobre el coste real de las vacunas, sobre el compuesto de estas, o sobre el contenido de los acuerdos adoptados entre los Estados y las farmacéuticas. Si tuviera la oportunidad de preguntar a un experto (entiéndase como tal, un científico o un representante acreditado de la EMA), intentaría adquirir el mayor conocimiento posible sobre cuestiones ignotas para mí y desvanecer algunas dudas al respecto. Mientras esta oportunidad no llegue (probablemente no llegará), opto por escuchar a los médicos de referencia que continuamente están siendo entrevistados en los medios de comunicación. Y escojo quedarme con los titulares que alivian. Uno en particular: “La mejor vacuna es la que te ponen”. Punto, no hay más. Lo único que me importa es que lleguen, que las que lleguen no se estropeen, que se pongan todas las dosis que se reciban, que se sigan criterios médicos para su suministración, y que se distribuyan proporcionalmente a la densidad poblacional.

¡Ojalá pueda publicar mi próxima entrada estando ya vacunada! 😉

2/25/2021

UNA MIRADA AL 8M

 



UNA MIRADA AL 8M


Antes de compartir con todo aquel o aquella que desee mi particular mirada sobre el 8 M, a modo iniciático recogeré algunos datos curiosos y poco conocidos sobre el día en cuestión.

Aunque el Día Internacional de la Mujer fue formalizado por la ONU en el año 1975, el origen del mismo lo encontramos a principios del siglo XX.

Se cuenta que, en el año 1908 un grupo de trabajadoras de una fábrica textil de Nueva York se declararon en huelga para reclamar mejores condiciones laborales y salariales.

Se cuenta que, el dueño las encerró e hizo arder la fábrica con las trabajadoras en su interior.

Se cuenta que, las telas que fabricaban eran de color violeta, y de ahí la relación de dicho color con el feminismo.

Este no fue un hecho aislado. Las reivindicaciones feministas fueron sucediéndose a lo largo de los años venideros, y gracias a ellas las mujeres de hoy en día somos tributarias de los frutos de aquellas luchas.

A los/las más jóvenes puede resultarles inconcebible que una mujer no pudiese votar, ocupar un cargo público o acceder a una formación profesional. Pero, así era. Y, un siglo más tarde, aún hay que seguir luchando por erradicar la discriminación laboral.

No entraré a valorar lo que sucede en otras culturas y países menos avanzados que el nuestro, donde las reivindicaciones por el desarrollo íntegro de las mujeres como persona aún sigue siendo esencial. Me estoy refiriendo a prácticas tan condenables como la mutilación genital femenina.

Advierto que, lo que escribiré a continuación es una opinión muy personal y que, como tal, no resultara del agrado de todo el mundo.

En mi sector profesional (el jurídico) no existe mucha discriminación laboral. Al menos, yo siempre lo he percibido así. Abogadas y abogados podemos tener las mismas oportunidades profesionales. Máxime si, como en mi caso, no existen obligaciones familiares que compatibilizar con el trabajo. Me voy acercando al núcleo del nudo gordiano de la cuestión. La maternidad en el trabajo. En mi humilde opinión:

Cuando una mujer decide voluntariamente solicitar la reducción de su jornada laboral para ocuparse de la casa y de sus hijos, cuando también podría hacerlo el padre, no es discriminación laboral.

Cuando una mujer decide voluntariamente ausentarse ella del trabajo para llevar a su hijo al médico, cuando también podría hacerlo el padre, no es discriminación laboral.

Es decir, no creo que sea justo incluir en la lacra de la discriminación laboral situaciones que han sido decididas de forma voluntaria por la propia mujer. No soy madre, pero he visto y oído a muchas. Tal vez, el logro de erradicar la discriminación laboral lo alcanzaremos cuando las mujeres dejen de irrogarse el papel de madres omnipotentes.

Por cierto, cuando un hombre solicita una excedencia o una baja de paternidad para ocuparse de sus hijos, pero en lugar de hacerlo los deja con los abuelos y se va a esquiar, NO está luchando contra la discriminación laboral.

Buenos, ahí lo dejo. ¿Qué opináis?

12/28/2020

ELS MEUS AVIS



ELS AVIS

Jo vaig tenir la gran sort de conèixer als meus quatre avis, i de poder gaudir de la seva companyia fins una edat força adulta.

La mort dels avis acostuma a ser la primera que et fereix el cor. La que t’empeny de cop contra el mur de la realitat i et fa adonar que, de tant en tant, la vida serà dura.

El primer en marxar va ser l’AVI GERARDO. Prim, alt, moreno, sempre amb els cabells ben pentinats amb colònia cap endarrere.

L’Avi Gerardo va ser ferroviari, però jo ja el vaig conèixer treballant en una empresa paperera. Gràcies a la qual, m’obsequiava amb llibretes cada vegada que anava a casa seva.

D’ell vaig escoltar les primeres paraulotes. Gruixudes, molt gruixudes. Es cagava en Déu i en Diez uns quants cops al dia. “Coño” també era una de les seves preferides. Però, sorprenentment, les seves paraulotes no em feien posar seriosa, sinó que em feien gràcia. Ell s’enfadava o ho feia veure.

L’Avi Gerardo es feia el dur però era tendre i es feia estimar moltíssim. Em comprava revistes de F1 a contracor, perquè eren molt cares i li costava entendre que una nena de deu anys no preferís un TBO.

Presumia de nétes, portant-nos a la meva germana i a mi al Bar “El Siboney”. Allí assaboríem el nostre “Trinaranjus” (taronja o llimona) jugant al “Pinball”, mentre ell feia una partideta al domino. En tornar a casa, la Pilar s’enfadava amb ell, perquè deia que un Bar no era un lloc per portar nenes, i havíem de sortir en la seva defensa. Ei! Que ningú, ni la seva pròpia dona, gosés tocar-nos l’avi.

Els passejos amb ell també eren fascinants. Camí als jardinets del Putxet o a la “Casa Azul” de la Plaça Lesseps, on ens deixava jugar a les màquines, ens feia riure unes quantes vegades amb les seves reflexions. Quan passàvem per davant d’algun restaurant amb el cartell “Comida Casera”, em deia: “¡Bah!, para eso ya comemos en casa”. Recordo un dia que va venir a casa una amiga molt finolis dels meus pares. La senyora arribava de viatge afamada i no va tenir miraments en cruspir-se, gairebé sencera, una fantàstica truita de patates que havia fet la meva mare. La senyora, un xic avergonyida, va dir: “Es que sólo he podido comer un biquini en el aeropuerto”. Aleshores, el meu avi va deixar anar: “Pues se podía haber comido también el albornoz, mujer”.

L’avi Gerardo va ser el nostre millor amic i confident. Li explicàvem totes les malifetes. Tot allò que els pares mai poden arribar a saber. Com per exemple, que has trucat per telèfon a l’escola fent-te passar per ells. Quan li va arribar el moment de deixar aquest món, ho va voler fer en pau i sense secrets a endur-se’n. Tant, que va fer apropar-se a la meva mare i a cau d’orella li va dir: “Vigila hija, que os engañan”. Fins i tot, aquesta frase la recordo amb un somriure i admiració.

El següent en marxar va ser l’AVI ROGELI. Quin “Crack”! El “Roge”, com li deia la Pepi, era la persona més extravertida i simpàtica que he conegut.

Físicament tenia una fidel semblança amb en David Niven, però amb més pes i menys cabell. El seu fi bigotet, tallat amb mil·limètrica precisió, era la seva principal senya d’identitat.

De professió coneguda (per mi): Relacions públiques.

Tenia una impressionant col·lecció de fotos amb famosos i un inesgotable anecdotari amb el que ens entretenia. Jo, que sempre he sigut un xic mitòmana, em quedava embadalida escoltant les seves històries, al voltant de la taula rodona del menjador.

L’Avi Rogeli, tot i provenir de família humil, era de costums burgesos. De missa, vermut (aigua de les escopinyes inclosa) i tortell els diumenges, i becaina en acabat de dinar.

L’Avi Rogeli no presumia de néts, perquè ja en tenia prou presumint de dona i fills. Marit enamorat, com el qui més, i pare orgullós pels èxits professionals i personals de la seva prole. Vaig ser jo qui va presumir d’avi quan li va donar per endinsar-se en el món de la publicitat.

Els records que conservo d’ell només són divertits. Per exemple: Quan donava menjar al Yogui d’amagatotis. Li encantava que li llepés la mà. Suposo que li feia pessigolles. O quan un dia es va embolicar la panxa amb paper transparent. Deia que era un mètode infal·lible per suar la cansalada i aprimar-se.

Amb l’Avi Rogeli no hi havia cap possibilitat d’avorrir-se. Reia amb facilitat i exageradament amb les pel·lícules de Luis de Funes o Paco Martínez Soria.

Els passejos amb ell mai eren a peu. Sempre amb el seu SEAT 127 de color blanc. Mentre més patia la meva mare perquè anéssim en cotxe amb ell, més ens divertia fer-ho. L’Avi Rogeli era dels que tocava sovint el clàxon, més que per protestar, per anunciar que hi arribava. El Poble Espanyol i la pastisseria Gurrera del carrer Sepúlveda eren destins habituals.

L’Avi Rogeli, com el Gerardo, per damunt de tot, era bona gent.

 De les dues Iaies vaig poder gaudir-ne uns quants anys més.

 La IAIA PEPI va ser la següent en ferir-me el cor. Em consola pensar que l’ànima del seu estimat “Roge” la va acollir amb els braços oberts i un ram de flors. Mai no va faltar un ramet de margarides o clavells a casa de la Iaia Pepi.

La Iaia Pepi era presumida com la que més. Qualitat conservada fins al seu darrer alè. Sempre perfectament tenyida i pentinada. Maquillada, enjoiada i perfumada amb exquisida mesura, per no malmetre un aire seré i elegant.

Amb ella compartia algun mal, com la migranya. Però no la recordaré pas per això. Tota la vida he hagut d’escoltar que jo era la seva néta preferida. No ho sé, tampoc ho negaré. El què és ben cert és que m’agradava estar amb ella, em consentia i em deixava fer el què volia. Que s’havien de buidar els calaixos de la cuina per muntar una carnisseria de joguina, doncs es feia. Que s’havia de posar cap per avall el costurer per muntar una merceria de joguina, doncs es feia. Que queia a terra una garrafa d’oli de cinc litres, doncs no passava res. I així es passaven les hores a casa d’ella.

Recordo amb especial nostàlgia els entrepans de pernil ibèric que preparava la Iaia Pepi. Amb pa Bimbo, que era el què m’agradava. Tallava el pernil en trossets petitets, amb tisores. No fos cas que hagués de mossegar massa. I recordo també les ensaïmades que em comprava a la Granja de la Sra. Maria, amb doble ració de sucre. Però sobre tot, recordo la olor que emanava del moble del menjador. A la part baixa es guardaven dos pots de vidre verd bosc, amb una tapa rodona de fusta i un petit tirador, que feia que s’assemblés a una boina. Sempre estaven plens de caramels de tot tipus i sabors. Aquella olor embriagadora, barreja de sucre, alcohol del moble bar i fusta, no l’he tornat a sentir en lloc més.

A la Iaia Pepi li agradava veure’m amb el cabell recollit en una cua. Així deia que se’m veia “pentinadeta”. Sempre pendent de l’estètica i de que et trobessis bé. Per això últim, era imprescindible que et persignés abans de sortir de casa. Aquest gest, segons les seves fermes creences religioses, servia per foragitar qualsevol mena de mal.

No tenia massa sentit de l’humor, però també havíem rigut força amb ella. Sobretot amb les ganyotes que feia a taula, quan li posaven al davant un plat massa ple. Era de poc menjar, i abans de que arribessis a servir-li et deia: “Prou, prou, prou!”. A vegades bromejàvem i li posàvem un únic pèsol. En canvi, tenia un récord en adquirir qualsevol galeta, xocolata o llaminadura que s’anunciés per televisió. No es deixava ni un sol per tastar.

La Iaia Pepi ens va deixar de manera serena, sense patir, bevent-se un “Benjamin” de cava. I la tristor del seu comiat va quedar apaivagada amb els esforços divertits de tota la família, fills i néts, per complir les seves darreres voluntats, que no van ser poques.

 La YAYA PILAR va ser a qui més temps vaig poder estimar. Va ser la darrera en marxar. Ho va fer sense previ avís, de forma abrupta i inesperada, sense donar opció a comiats ni planys.

A la Yaya Pilar la vida l’havia convertit en una dona dura. Ser una adolescent d’un poble de Castella en plena guerra civil no havia estat gens fàcil. Però, les seves històries bèl·liques, que escoltava amb atenció i admiració, no sempre eren llastimoses. Recordo les peripècies que corrien ella i la seva amiga Asunción. S’anaven caminant al poble del costat a comprar “polvos per la cara” i se’ls repartien. Qui es quedava amb la capseta en rebia menys. I pel camí cantaven: “Linda española, no te enamores y piensa siempre en los bravos españoles, los italianos se marcharán y de regalo un bebé te dejarán”. Per molts anys que passin, no oblidaré el to de la cançoneta.

La Yaya Pilar no hi veia bé. De fet, veia menys del què ens pensàvem. Però com era una dona forta i lluitadora, també presumida, no ho semblava. Podria afirmar que amb ella vam fer les pitjors bretolades. Aprofitant que no hi veia bé, era fàcil d’entabanar. Les primeres pel·lícules per majors d’edat que vaig veure al cinema, sent encara una nena, van ser amb la Yaya Pilar. Ella, pobreta, em deia: “¿Pero, seguro que es una película para todos los públicos?” Y jo: “Seguro”. Però, qui la feia grossa era la meva germana. Un dia li va embolicar un ou ferrat amb les estovalles, i es va quedar tan ampla. Un moment abans, la meva germana li havia preguntat: “Yaya, ¿Puedo jugar a envolver?” i ella li havia respost: “Pues claro hija”. Però quan la meva mare trucava per telèfon per preguntar com ens estàvem portant, la Yaya Pilar sempre li responia que molt bé.

Ja d’adultes, la Yaya Pilar es va convertir en la nostra còmplice. Una vegada, estant ella a la casa d’estiueig, on es passava les hores de canícula retocant-se els vestits i bates que es comprava, la meva germana i jo vam arribar de festa al voltant de les sis del matí. A l’endemà la meva mare li va preguntar ¿Han llegado muy tarde?, i ella, amb la seva ironia innata, li va respondre: “ Que bah! han llegado muy tempranito”, la qual cosa era certa.

De les visites de petita a casa de la Yaya Pilar, recordo les compres pel barri. Les boletes de caramel (confites) que ens donava la Doris, la mestressa d’una petita botigueta del Carrer Bolívar. I també les olors del Forn Montserrat.

El millor de la casa de la Yaya Pilar era la gran terrassa, des d’on es divisava bona part de Barcelona, i el quartet on s’hi guardava tot allò innecessari o que no hi cabia dins de casa. Aquell quartet era la millor habitació de jocs. Replet d’objectes, misteriosos alguns, per tafanejar.

Dels dinars a casa de la Yaya Pilar recordo els “filetes rusos”. Unes mini hamburgueses amb molt all i julivert arrebossades amb ou. Aleshores encara no coneixíem el ketchup, i calia donar-los-hi sabor. I també, que ella sempre feia servir cullera de pal. 

Encara ara, cada vegada que em vesteixo de color verd o blau, recordo a la Yaya Pilar. Segons ella era molt més fi dir “azuuuul” que “vEEEErde”, perquè no s’obria tant la boca.

La Yaya Pilar també tenia una darrera voluntat. Però no la vàrem complir. Si ho haguéssim fet, poder hauríem sortit a la televisió. Volia empassar-se un bocí de bandera espanyola abans de morir!

A tots quatre els recordo amb immens amor.

10/15/2020

SENSACIONALISME MAINAT


Fa un setmanes que el diari “La Vanguardia” va publicar la noticia de que la esposa del Sr. Mainat (conegut cantant, productor, escriptor, i ves a saber tu quantes coses més) va ser detinguda per un presumpte delicte de temptativa d'assassinat. La noticia era, sens dubte, impactant, intrigant i sucosa. Ara bé, difícilment podia imaginar quin seria el decurs de la informació o desinformació que de la mateixa se’n faria en diferents programes de televisió.

A mode iniciàtic diré que a hores d’ara poques coses em sorprenen i poques coses no entenc. Ara bé, veure a la premsa de “Mediaset” prostrada permanentment davant la porta de la vivenda d’En Mainat, enregistrant imatges de senyores amb perruques, maletes, croissants, inesperades actuacions policials i demés, produeix un cert estupefacte.

Comparteixo algunes de les opinions vessades per alguns periodistes i col·laboradors. Com per exemple, que si hagués sigut un home qui hagués intentat “carregar-se” a la seva esposa probablement estaria empresonat o, com a mínim, amb un ordre d’allunyament. Per contra, en aquest cas la presumpta continua residint (al menys aparentment) en el que fou domicili conjugal i, desenvolupant en el mateix un negoci de dubtosa legalitat (també aparentment).

Crec que les imatges, les converses i les declaracions que (no vull saber com) estan sortint a la llum doten, als fascinats amb aquest tema, de material suficient per fer suposicions i elucubracions vàries sobre el què pot haver passat i sobre el què passarà.

És material més que suficient. No cal que ningú inventi res. Insisteixo, NO cal que els anomenats col·laboradors, aquells que tant aviat opinen de supervivents, temptacions o deslleialtats de famosos, com de casos judicials sub iudice, inventin res. Si no saben, que no inventin. Si no saben on esta residint el Sr. Mainat actualment, que no s’ho inventin. Si no saben qui era l’administrador de les empreses del Sr. Mainat, que no s’ho inventin. Si no saben per quants diners va vendre el Sr. Mainat una productora, que no s’ho inventin. Si no saben la resolució dels procediments judicials en curs, que no se les inventin. Etc.

Per cert, un apunt al fil de l’anterior paràgraf, es veu que ara posar “les banyes” al parent/a ja no es diu infidelitat, se’n diu deslleialtat.

Bé, aquesta és una mirada o una opinió més sobre el tema. Confio en la millor resolució judicial possible pels afectats. A qui, particularment al Sr. Mainat professo respecte i admiració per la seva aportació a la cultura i la educació.


4/30/2020

DIARIO EN CIFRAS DE MI CONFINAMIENTO


67 DÍAS TRANSCURRIDOS HASTA INICIO FASE 1


SERIES VISTAS O ACABADAS: 15

LIBROS: 5

BOTES DE NUTELLA / NOCILLA: 6

BOTES DE KETCHUP: 3

BOLSAS DE PATATAS FRITAS: 18

MANICURAS: 20

TINTES DE PELO: 5

EXPERIMENTOS CULINARIOS: 22

DISCUSIONES CON LA PAREJA: 0

DISCUSIONES CON HIJOS DE LA PAREJA: 0

SEXO: Por encima de la media. 

RETOS / PAYASADAS: 7

PASEOS AL CONTENEDOR DE BASURA: 67

LLAMADAS A LOS PADRES: 67

FREGADOS: 67

ACCIDENTES DOMÉSTICOS: Un tubo de Voltaren y una caja de tiritas (Ambos tamaño grande).







4/01/2020

THE ANSWER IS BLOWING IN THE WIND: "Blanco y en botella, ¿Es Malibú con piña?"

¿Si te bebes una botella de vino por la mañana, es Tempranillo? 😏

¿Porqué la música clásica no pasa de moda? 😏

¿Si te llaman del Banco para ofrecerte un préstamo, es bueno o malo? 😉


¿Los psicólogos acuden al psicólogo, o se auto ayudan? 😉

Sor Lucía Caram, demana ajuda a tot Déu? 😉

Perquè es comença a fer una nova llista de la compra, tan bon punt s'arriba del supermercat? 
😏

¿Porque los millenials usan bañador bermuda encima del calzoncillo? 😉

Los apicultores, ¿Se enfadan o se pican? 😉

¿A un atleta intolerante a la lactosa, le sube el ácido láctico? 😉

¿Porqué las cebollas de Figueres nunca son de Figueres, y las naranjas de Valencia vienen de Sudáfrica? 😏

¿Porqué los/las trabajadores/as de los centros de jardinería están siempre como enfadados? 😏

¿Hay calvos casposos? 😏

¿Perquè l'"Oktoberfest" es celebra al setembre? 😏

¿Porqué el pan se pone duro y las galletas blandas?😕

"Blanco y en botella", ¿Es Malibú con piña? 😏

¿Porqué tiene que llover tanto en todas las series y películas con la sequía que hay?

¿Todos los que van por el mundo con la botellita/cantimplora de colorines llevan agua en ella? 

La Catalunya nord és la França Sud?